Dia Mundial de les Zones Humides 2017

El dia s’aixeca gris, segueix plovisquejant i no sabem com sortiran les fotos. Però la motxilla ja està preparada des de la nit anterior. Després d’un intercanvi ràpid de wassaps, es confirma. L’activitat tira endavant.

Els companys de l’Associació Mediambiental La Sínia van organitzar una jornada participativa per a commemorar el Dia Mundial de les Zones Humides. Aquest cop l’escollit és la resclosa del Catllar, un espai fantàstic recuperat els darrers anys, amb una elevada diversitat de flora i fauna.

Poc a poc va arribant la gent. La climatologia no els ha fet pas por, i sobretot la canalla s’afanya per estar a primera fila i fer cas a les explicacions de l’Anna: “Avui farem una menjadora per ocells! Cal fer-ho bé perquè els ocellets puguin accedir al gra, però que no que caigui el contingut a terra”.

Grans, petits i mitjans, tothom mans a l’obra. “Els bastonets en creu, serviran perquè els ocells puguin posar-s’hi i menjar tranquils”, comenta l’Hèctor.

Sembla que el temps també està a favor nostre. Just hem acabat d’elaborar les menjadores i ha parat de ploure. Anem a col·locar-les en arbres de ribera del riu Gaià.

El Joan, sota l’atenta mirada de la resta de participants, “enfila” la menjadora a la canya telescòpica i la col·loca en una branca que tingui un angle determinat (de tal manera que no pugui caure) i amb poc brancatge pel voltant (perquè els ocells hi puguin accedir amb més facilitat).

Un cop col·locades la resta de menjadores, la feina encara no hem acabat la feina. Sembla que el temps continua respectant la jornada i la gent té ganes de més. L’Hèctor, previsor, porta al remolc uns quants plançons de vegetació de ribera i unes aixades. Sí, plantarem!

Però no els plantarem tots junts, i ens redistribuïm pel marge del riu. “Molt important” afegeix l’H’èctor, ” no tots poden anar al costat de l’aigua! Depenent de l’espècie pot tenir els peus xops, i d’altres han d’estar una mica més allunyades de l’aigua.

Seguint els seus consells, ens anem repartint per tal de començar la tasca.

El Dia Mundial de les Zones Humides, es commemora avui a tot el món. Es va escollir aquest dia, perquè el 2 de febrer de 1971 es celebrà la convenció sobre les zones humides a la ciutat iraní de Ramsar.

Les zones humides són de gran importància en la preservació de biodiversitat ja sigui per animals que allí hi viuen o que simplement hi fan parada i fonda en el seu llarg camí. Des del 1900 fins a l’actualitat han desaparegut més del 60% de les zones humides del planeta. És responsabilitat de tots i totes, vetllar per la seva protecció.

Nadal, època de tradicions… fotogràfiques

És època de Nadal, tradicions, festes  i molta activitat social.

El dia 2 de gener, ja podem dir que també n’hem instaurat una altra. I sí, és fotogràfica. A la primera edició la vam anomenar “Sortida per a cremar els canelons”, perquè el fred i una mica d’exigència física, sempre van bé per a fer baixar una mica els excessos d’aquestes dates.

Enguany el dia 2 ha caigut en dilluns. Un mal dia perquè no tothom s’ho pot manegar per a “escaquejar-se” de les obligacions amb l’excusa de la càmera. Tot i així érem un bon grupet. Fred, boires i carreteres glaçades no ens van impedir pujar a Siurana, per a veure sortir el sol. Rialles, converses, intercanvis d’impressions, sensacions d’equips nous que el tió ha “cagat”, bon ambient, companyonia… No hi ha millor manera de començar l’any!

En acabat, un bon esmorzar a Lo Refugi de Cornudella, com també és tradició, ens va permetre agafar forces i reprendre el matí. Aprofitant que el clima no semblava haver sofert cap canvi radical, vam decidir canviar una mica de perspectiva per tal de poder veure Siurana com navegava literalment per sobre el mar de boira.

La tarda ja va ser molt més tranquil·la. Només un dels companys de fatigues del matí, em va acompanyar en la incessant cerca de la millor perspectiva de Siurana. Molts cops, la gent em pregunta “Però si ja la deus tenir fotografiada del dret i del revés Siurana! Com és que hi vas tant?”. La resposta a aquesta pregunta és molt senzilla, perquè la millor imatge de Siurana encara no està feta.

No voldria acomiadar-me sense agrair al Cesc, al Joan Ramon, al Pep, al Lluís, a l’Àlex i a la Fina, la seva complicitat i el bon rotllo transmés durant tota la jornada.

L’any vinent hi tornarem!

P.D. I els que no heu pogut venir, aneu fent un lloc a l’agenda!

Agafant posicions davant del castell de Siurana.

El mar de boires a sota nostre, embadaleix.

El poble de Siurana amb les boires a la vall.

La boira juga amb els contraforts muntanyencs.

I per fi surt el sol!

L’esmorzar a Lo Refugi, boníssim! No vam deixar res al plat!

Siurana “navegant” entre la boira.

El bon amic Lluís, aguantant fins al final del dia.

 

La primera nit de l’any

El passat dia 1, vaig voler fotografiar un paisatge nocturn durant la primer nit de l’any.

No vaig dubtar massa, ja tenia clar on volia anar. De la mateixa manera que en nits anteriors, la climatologia preveia boires interiors al Priorat, però en aquesta ocasió un cel clar i sense núvols. Cal afegir que  la lluna estava en una fase molt incipient, la qual cosa feia preveure una gran visibilitat d’estrelles.

Abriga’t i desplaça’t cap a un bon punt de vista. Com no podia ser d’altra manera, un dels millors miradors de Montsant és Siurana. Curiosament, a aquella hora no hi havia els “rius” de gent que hi ha una hora normal de cap de setmana.

El mar de boira estava espectacular, vist des de dalt. A sota, la gran majoria de pobles del Priorat, “colgats” literalment per la boira, segurament pensarien el mateix ja que no havien vist el sol durant tot el dia. Alguns inclòs no el veien des de feia dies!

Fred, sí, força fred. Però la calma poc a poc s’apodera del teu cos i gaudeixes…

“Montsant, amb el mar de boira als seus peus i el mar d’estrelles a sobre”.

Desitjo que us agradi compartir la primera de les experiències fotogràfiques del nou any!

 

Santa Tecla 2016, la tria (personal)

Un cop acaba Santa Tecla, toca mirar i remirar les fotos que un ha fet. Aquí és quan la gent que no ha pogut ser-hi et diu: “ostres i perquè no ens ensenyes quatre imatges i així ens en fem a la idea”.

És difícil resumir tot el viscut, serien moltes imatges. Per la qualitat, per detalls, per moments, per instants personals,… Però en quatre? Quatre? És molt difícil, almenys per a mi ho ha estat, però també ha esdevingut un bon exercici personal.

Cal afegir que aquest ha estat el meu primer any com a diable del Ball de Diables de Tarragona, al qual no tinc prou paraules d’agraïment per com m’han tractat durant aquests mesos. I Santa Tecla amb ells ha estat, com us ho descriuria… Intens, molt intens!!

Són moltes les imatges que haurien d’estar en aquesta sel·lecció, però no hi caben totes i m’he decidit per aquelles que més m’han agradat a mi. Espero que a vosaltres també.

Arribada de l’Àliga a l’Ajuntament de Tarragona.

Diable encenent a la Diablessa del Ball de Diables de Tarragona.

Diable del BDT sota la pluja de foc durant el correfoc de Tarragona.

Darreres guspires del Llucifer i la Diablessa del BDT.

La Baixada de l’Àliga, crònica visual

Ahir vaig tenir la sort de poder participar a la Baixada de l’Àliga, un dels actes destacats de les festes de Santa Tecla. Viure-ho des de dins, com a membre del Ball de Diables de Tarragona, m’ha permès entendre molt millor aquest gran esdeveniment, que any rere any s’ha anat consolidant, i actualment atrau un gran nombre de públic.

Arribada de l’Àliga a la Catedral de Tarragona.

Avui llegia una de les descripcions més encertades al twitter de l’Ester Roca: “La Baixada de l’Àliga és espontaneïtat feta referència.” 

Aquí comença la modesta i personal crònica visual de com es va viure anit la Baixada de l’Àliga.

Les escales de la Catedral, la Plaça de les Cols i el Carrer Merceria, plens de gent esperant la Baixada.

S’inicia la Baixada i la gent embogeig d’alegria!

Portar l’Àliga aquest dia no és feina fàcil.

L’Àliga al seu pas per la Plaça de Fòrum.

Un, dos, tres,….., catorze i quinze!!

En arribar a la Plaça del Rei, l’Àliga balla al compàs de l’orquestra, abans d’un merescut descans.

Comença la segona part de la Baixada.

L’Àliga travessa la Plaça de la Font en direcció a l’Ajuntament.

La banda, que en tot moment no ha parat de tocar, segueix al peu del canó.

Espectacular el darrer ball davant l’Ajuntament.

L’Àliga finalitza el seu recorregut a dins l’Ajuntament.

 

La història del pobre filtre

El protagonista: el pobre filtre

Ell era un filtre, més o menys normal, de fotografia. Un ultravioleta típic, al qual molta gent el coneix com a “para-xocs” o “para-cops”. Es coloca al davant de l’objectiu i la seva finalitat última és la d’absorbir els rajos UV, de manera que la gama cromàtica de la imatge no quedi alterada. Tot i així, molta gent l’acaba incorporant per tal d’evitar mals major en quant a caigudes o fotografia en condicions extremes.

Fins al moment ell havia viscut més o menys tranquil. Bé, fred i calor n’havia passat. I  pols, fang, glaç, neu i pluja, també els havia hagut de suportar. Però se n’havia sortit prou bé, fins ara.

Fa uns dies però, va conèixer el Ball de Diables de Tarragona. Una gent molt maca i “ditxaratxera” que tot sovint fan servir l’acrònim BDT. Es dirigien a un correfoc a Vilanova i la Geltrú i fins abans de l’inici del correfoc, tot eren rialles i bon rotllo.

Al moment de concentració previ, quan es dirigien a l’emplaçament d’inici del correfoc, la seriositat imperant a l’ambient no li feia pensar al pobre filtre que aquella nit n’hi esperava una de bona.

Moment de concentració dels diables, dirigint-se a l’emplaçament d’inici del correfoc de Vilanova.

I va ser a l’inici del correfoc (aquest comença amb un “vano” de foc) quan els va canviar la cara als diables i van adquirir una actitud totalment a l’alçada del mateix Llucifer. Aquí el pobre filtre ja es va començar a “acollonir” una mica…

Tret d’inici del correfoc.

Els diables si alguna cosa tenen, és el foc.

Diverses maces i els ceptrots del BDT amb foc .

Llucifer amb el ceptrot encès.

Pirotècnia i foc per tot arreu, el pobre filtre començava a entreveure com acabaria la nit…

Espurnes sobre el pobre filtre…

Tot i així, es resistia a abandonar i mantenia la compostura durant tot el seu recorregut, sota el foc cada cop més insistent dels diables.

De cara al final, una veu el va convidar a veure-ho des d’un lloc privilegiat. No era cap veueta interior, era la veu del cap de colla del BDT (el seu to es barrejava amb als espetecs de les carcasses), sempre atent a tot el que succeïa al seu costat i aconsellant al narrador per tal de minimitzar els riscos, va indicar una ubicació privilegiada des d’on veure l’espectacle final. Va ser en aquest moment quan el pobre filtre ja va poder respirar una mica més tranquil: des de la distància les guspires ja no arriben i les temperatures no eren tan elevades.

L’encesa final de la plaça fou espectacular. Les diferents colles quan entren fan una encesa individual, de presentació com si diguéssim. I llavors quan ja han arribat totes, i també les bèsties de foc, es fa una encesa conjunta de tots els grups de foc i posteriorment s’encén el sostre de foc que hi ha a la plaça (amb tothom a sota!). Ho he de reconèixer, no havia vist mai una cosa així!!

Encesa del BDT.

El sostre de foc de la plaça.

Una altra imatge del sostre de foc.

Un cop acabat el correfoc, i després d’haver-lo netejat diverses vegades, aquest és el millor aspecte que presenta el pobre filtre, on els impactes de material a alta temperatura s’havien desfet i fusionat amb el vidre.

Bé, aquesta història en un format més de conte, ha servit per a explicar la meva experiència amb el Ball de Diables de Tarragona al correfoc de Vilanova i la Geltrú 2016. Només tinc paraules d’agraïment per al BDT i tots els seus integrants, per l’acollida i el tracte rebut des del primer moment, i els inestimables consells que (de ben segur) van reduir considerablement el meu nombre de cremades ;-P

Lightpainting al Montsant

El passat dia 23 vam realitzar la sortida fotogràfica de lightpainting amb el companys de Montsant Natura.

Vam començar però fent fotografies a la posta de sol. Ja que havíem de ser-hi igualment, doncs vam aprofitar-ho!

Posteriorment, després d’haver recuperat forces, vam començar a pintar amb la llum de diversos artilugis lluminosos, alguns d’ells creats especialment per a l’ocasió.

A continuació podeu veure la crònica gràfica de com va anar l’activitat. Espero que en gaudiu tant com nosaltres vam fer-ho.

Fins aviat!

Participants a l’arribada al lloc de treball, començant a preparar els equips.

El paisatge del lloc escollit ens oferia moltes possibilitats.

El Toni aprofitant els raconets de sol just abans de la posta.

El Jordi Prades jugant amb la llum per a obtenir-ne excel·lents resultats.

El Jordi Rojals i l’Antoni amb els darrers rajos il·luminant-los.

 

Un cel espectacular ens va regalar colors magnífics.

Just abans de començar la sessió de pintar amb llum, la Via Làctea ja ens acompanyava.

Amb les primeres proves vam poder incorporar el cel estrellat i la Via Làctea.

Ara ja fem imatges més complexes tot pintant amb llum.

L’Enric i la seva caputxa van donar molt joc.

Els focs de Tarragona, molt més que un concurs…

Aquest any he tingut el privilegi de ser convidat a formar part del Jurant del 26è Concurs Internacional de Castells de Focs Artificials Ciutat de Tarragona. I vaig pensar: “Coi! Ja que hi ets, no faràs quatre fotos?”.

Vaig poder fotografiar “entre bambalines”, veure de primera mà els preparatius pirotècnics i conèixer un bon grapat de persones que en saben moltíssim d’aquest món. Perquè és tot un món!

Us he de dir que viure les hores clau dels diferents dies amb els companys de Cultura de l’Ajuntament, veure totes les complexitats que porta associades la realització d’un esdeveniment d’aquestes característiques, conèixer cadascuna de les empreses pirotècniques els preparatius per a intentar agradar el màxim possible a la Ciutat i compartir punts de vista amb la resta de membres del Jurat, ha estat una  gran i enriquidora experiència.

Això sí, ja us avanço que aquest potser serà un dels pocs “posts” que parlen del concurs de focs de Tarragona, on no veureu ni una sola foto de cap castell de focs. Per què? Per tal de donar protagonisme a allò que normalment no es veu.

Detall dels preparatius de la Pirotècnia Valenciana.

Material prepapat per la Pirotècnica Valenciana, els guanyadors del concurs.

Trobada dels membres del jurat i organització amb els responsables de la Firevision Pyrotechnics. Al seu darrera podeu veure els elements aquàtics que es dispararien aquella nit.

Responsables de Firevision explicant els detalls dels seus preparatius.

Foto de familia, pirotècnics, jurat i organizació.

Organització i jurat cap al lloc privilegiat d’on poder veure i avaluar correctament l’espectacle.

S’apaguen els llums, tohom al seu lloc que això està a punt de començar.

Un cop l’espectacle ha acabat, el públic va marxant de la platja.

Ara és quan comença la veritable tasca del Jurat: les valoracions.

El Paco i el Mikel, sota l’atenta mirada del Dani, discuteixen alguns aspectes de l’espectacle que acabem de presenciar.

L’Oriol i el Lluís, realitzant les seves valoracions.

El Dani lliurant les valoracions a l’Hèctor, membre de l’organització i omnipresent durant tots els dies.

Un cop tothom ja ha fet les valoracions, es segueixen compartint les impressions.

I quan ja ha marxat gairebé tothom, encara seguim parlant de focs.

Voldria tornar a agrair l’oportunitat donada pels companys de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, especialment al Xavi i a l’Hèctor pel tracte i les facilitats donades durant tots aquests dies. Moltes gràcies!

P.D. Si voleu veure imatges dels espectacles, us recomano visitar el canal de youtube de Piroart. Allí hi trobareu els diversos videos del passat concurs.

“Siurana de nit”. La crònica.

Any rere any, la sortida fotogràfica “Siurana de nit” que fem conjuntament amb Montsant Natura, es consolida com una de les més atractives per la diversitat fotogràfica que ofereix als participants.

Mentre esperem la nit, gaudim càmera en mà dels darrers rajos que ens ofereix el sol en aquest entorn privilegiat.

Escletxa de sol sobre el Montsant amb Siurana en primer terme.

Poc a poc, la fosca va guanyant intensitat, però les darreres tonalitats càlides es ressisteixen a marxar en una hora blava cada cop més intensa.

Cornudella en primer terme i La Morera al darrera, situats a la “falda” de Montsant.

La nit ja ha arribat. Comença doncs “lo bo”, allò que tots esperàvem.

Participants fent fotos a l’interior del Castell de Siurana

I la llum de la lluna (plena!) ens il·lumina a la perfecció el paisatge que tenim davant nostre. Tot i que amb els núvols, s’accentua la contaminació lluminosa dels nuclis que ens queden més al nord.

Siuranella en primer terme i Montsant al darrera, il·luminats per la lluna plena.

Dins del Castell de Siurana, un dels darrers reductes sarraïns, estem en un mirador privilegiat des d’on poder veure tot l’entorn que ens envolta.

Participants fent fotos a l’interior del Castell de Siurana

Sortint del Castell, no podem deixar de captar de nit el poblet de Siurana. Molt transitat per tursites durant el dia, però que a la nit queda envaït per una calma absoluta.

És llavors quan els “artilugis lluminosos” comencen a sortir de les nostres motxilles, per a aconseguir algunes fotografies diferents.

Església de Santa Maria de Siurana.

A darrera hora, cansats d’una intensa jornada, només ens queda fer la darrera foto, la de grup i esperar que arribi l’any vinent amb una nova edició!

Fotografia de grup (d’esquerra a dreta i de dalt a baix): Àlex, Ellie, Marta, Joan Ramon, Cesc, Jordi, Ida, jo, Pilar i Frederic.

És maig, temps de flors, temps de macro.

Maig ha estat tradicionalment el mes de les flors. La primavera en tot el seu esplendor ens regala un estol de flors per tot arreu. En aquests mesos, els amants de la macrofotografia ens tornem literalment “bojos”. Tothom surt a fer fotos, uns per aquí, d’altres per allà. La majoria de converses van així:

-“Tu que has trobat?”

-“Jo he trobat això altre.”

-“Què dius ara? On ho has trobat això?”

Correus, xarxes socials, trucades,… El wassap treu fum!

És doncs quan veieu un munt d’imatges fantàstiques de flors. Detalls que potser a simple vista costen de veure. Colors espectaculars. Fons desenfocats. Imatges força cuidades.

Però què hi ha al darrera d’aquestes imatges? Doncs en el meu cas força estudi de les característiques i la biologia de les plantes que fotografio. Horaris intempestius (la sortida i la posta són les millors hores i ara cada vegada el dia és més llarg). Coneixements en fotografia. I un seguit d’altres coses que ara potser no venen tant al cas.

Però hi ha un aspecte que potser no tohom té tan present.  Les plantes tenen la costum de créixer allà on els va bé, i de vegades, això no coincideix amb llocs idíl·lics i fàcils de treballar. No totes les plantes creixen a sobre de petites muntanyetes fàcils de generar un desenfoc i et pots estirar a sobre d’un un prat verd i tou. Molts cops les punxes i les pedres estan al costat o sota nostre, i això fa que les imatges resultants tinguin encara més valor per a un mateix.

P.D. Molt agraït al Jordi Rojals (protagonista en aquest video) per “compartir” pedres i punxes durant aquell matí.